Dedicat als comptadors de paraules.
L'altre dia estiguérem parlant de les paraules que pot conéixer un parlant de qualsevol llengua. És evident que això depén de moltes coses. L'educació és bàsica, però l'edat també influeix. Si quan més anys es tenen, més paraules se'n poder haver conegut, també és cert que la memòria no funciona igual. Les meues neurones, per exemple, cada vegada estan pitjor.
He de confessar que, a l'últim llibre que he llegit, m’ha costat recordar el nom de l’autor Haruki Murakami, i això que ja el coneixia, i coneixia el títol del llibre! Damunt, el mescle amb Murasaki Shikibu, l’autora de La novel·la de Genji. I el que és pitjor, els noms dels personatges també se m'han escapat! Us ho podeu creure?
En qualsevol cas, el llibre no us el recomane (encara: millor d'ací quatre o cinc anys, almenys), però com m'ha semblat molt interessant, reproduesc el que he posat al meu bloc personal.
Ja fa un temps que vaig llegir El meu amor Sputnik, i em va deixar un sentiment de tristesa que no acabí d’identificar. Ara he llegit una altra novel·la d’Haruki Murakami, Tòquio blues. (Norwegian Wood), i tot i que, potser, no és tan grisa com l’altra, no he deixat de percebre, de la primera a l’última pàgina, una sensació semblant. Així, al llarg de la lectura he anat recordant L’educació sentimental, de Flaubert. Hauré de rellegir-la.En altres aspectes, especialment quan l’autor ix de Tòquio i esdevé més descriptiu, també m’ha recordat La vida nova, d’Orhan Pamuk.
El següent fragment no és dels més significatius, però com justament l’altre dia vàrem renyar el meu fill per haver deixat el cotxe com una cort, li’l dedique a ell (que me l’ha dictat per a copiar-lo).
Com que només hi vivien nois, les habitacions estaven fetes un fàstic. Al fons de les papereres s’hi acumulaven les pells de mandarina florides, mentre que a les llaunes buides que servien de cendrer s’apilava mig pam ben bo de puntes de cigarreta que si s’encenien es ruixaven amb cafè o amb cervesa i es deixaven estar perquè acabessin d’empudegar l’ambient. Els estris de cuina estaven cremats i tenien restes de menjar enganxades. Al terra hi havia una escampada d’embolcalls de fideus instantanis, de llaunes de cervesa buides i de tapes d’alguna cosa o altra. A ningú no se li acudia arreplegar-ho amb una escombra i llençar-ho a la brossa. Quan bufava una mica de vent s’aixecaven núvols de pols. I, per acabar-ho d’adobar, totes les habitacions pudien com una mala cosa. Cada habitació desprenia una fortor característica, si bé els components d’aquelles pudors eren sempre els mateixos: la suor, l’olor corporal i la brossa.
Haruki Murakami. Tòquio blues. (Norwegian Wood). Editorial Empúries. Barcelona, 2006 (cinquena edició), pàgina 21.
Les referències musicals són constants al llarg de la novel·la. Ací teniu, al youtube, la que dóna títol al llibre.
